Públic

Per aquest sisè i últim registre he volgut explorar un llenguatge diferent: el text manuscrit i poètic, en forma de carta. Després d’haver treballat amb imatge i so en els anteriors lliuraments, he optat per una proposta més íntima i reflexiva, que també em permetés connectar amb el fil conductor del meu projecte: el pas del temps i les transformacions personals al llarg de la vida.

Aquest cop he escrit una carta al meu jo del futur, en format de poema visual. Aquesta peça neix de la necessitat de posar paraules a la transició entre etapes vitals, de fer memòria del que he estat i d’imaginar qui podria arribar a ser. El procés ha estat profundament introspectiu, però també alliberador. M’ha ajudat a prendre consciència de les veus internes que m’han acompanyat, de les pors, els somnis i els aprenentatges acumulats.

He volgut fer-ho a mà per recuperar un gest més lent, més personal, en contrast amb la rapidesa dels formats digitals. El fet de jugar amb la composició visual del text també ha estat una manera de sumar capes de significat, unint forma i contingut.

La dificultat més gran ha estat evitar caure en tòpics o en una mirada massa idealitzada. Volia que fos honest, real, i que tingués una connexió emocional amb qui el llegeixi —inclosa jo mateixa, d’aquí uns anys.